“…VINC D’UN SILENCI…”*
Ara per ara, patim una situació esportiva tan incompresa com desconcertant. Hi ha molta bona intenció, talent,...., però hi manca la conducció al gol que ens faci sortir d’aquesta foscor. Si més no, es cau col·lectivament en el desànim i el càntic es converteix en silenci.
“...de xiquets que juguen...”
Què podem fer per ajudar aquests xiquets?... Prou pressió tenen i més d’una angoixa. La millor medecina potser es que juguin deslliurats de tota pena, de tot infortuni, de tota mala sort... com si tot comences a rodar de nou.
“...perquè tot va mal...”
I per tant cal donar la volta totalment a la qüestió i plantejar un canvi, una dinàmica diferent o bé potenciar allò que ja tenim amb prou pluralitat. Tots són tots i ningú queda fora. Ni guanyadors ni vençuts, ni titulars ni suplents.
“...qui perd els orígens perd identitat.”
I nosaltres, que teníem uns bons orígens, que teníem una identitat pròpia reconeguda arreu i una personalitat que meravellava de bé, com és de no creïble ni aquells inicis espectaculars ni aquest pas de l’equador molt decebedor. Ni allò de massa ni això de poc. Millor a la justa mida.
“...que exigeix les coses...”
Cal reconduir de nou aquest equip. Exigir al màxim un compromís de lleialtat, demanar molt d’esforç i dedicació individual i molt de rigor i concentració col·lectiva. Cal arribar de nou a l’excel·lència futbolística i a l’exemple esportiu.
“...no han cregut mai.”
O si..? O no...? Més val. Vosaltres ho valeu, és clar. Confieu, treballeu i persevereu al marge de tot i de tothom.
“..vinc d’una lluita...”
I per aquesta lluita, que també és vostra, jugadors i tècnics, trenco aquest silenci, ...”antic i molt llarg”. I...“que no és resignat”, és encoratjador.
A Terrassa, a trencar el malefici (mala raça) i a trencar el silenci.
*Lletra de la cançó: “Jo vinc d’un silenci”, de Raimon, 1975